Ahir, diumenge

Com cada dia, em llevo i plou... Avui és diumenge i les ganes de fer un viatge guanyen al sentit comú... fem un viatge. Tenim l'esperança que el cel ens deixarà veure Santarém... però no, només para de ploure quan agafem el tren de tornada, això sí que fa ràbia ! És molt cansat veure una ciutat amb paraigües, però tot i així no em penedeixo d'haver-hi anat.
Abans d'agafar el tren cap a Santarém hem passat per la Rua dos Bacalhoeiros (entre la Baixa i l'Alfama) i allà he vist una tenda de llaunes de conserva, la més famosa de Lisboa...
Quan he tornat de Santarém la casualitat m'ha tornat al mateix punt... A la rua dos Bacalhoeiros, però aquest cop just al davant de la tenda abans esmentada. He anat a un pis, que resultava ser un bar (anomenat Bacalhoeiro). Allà he presenciat un dels concerts més especials de la meva vida. La veritat és que se'm fa molt difícil explicar aquest gènere de música... Uns tambors, una bateria i un simple teclat que durant pràcticament dues hores i sense parar han fet música, sons... Si tancaves els ulls i et deixaves endur, aquests sons et transportaven cap al tan desitjat no res. El sol fet d'escoltar una música que et fa moure el cos i oblides per un moment qui ets o qui vols ser, que et fa pensar amb allò que t'agrada o amb qui vols pensar... Una cosa estranya, que mai no m'havia passat. Una bona manera d'acabar un dia que la pluja volia espatllar.
El més bonic de viure amb gent interessant, és que descobreixes coses interessants... I això em fa pensar amb les moltes coses que encara em queden per descobrir... I serà que m'estic decobrint a mí mateix? Ja ho veurem...