(1/3)

Hi havia una vegada un noi que per tal de poder acabar una carrera es va veure obligat a marxar de la universitat en la que estudiava. No és que ningú l'obligués, era ell mateix que va veure que era l'única manera de sortir-se'n. Després de moure cel i terra va aconseguir una beca Erasmus (fora de terminis, fora del perfil...). Com que no sabia ni un borrall d'anglès, tenia pocs llocs a escollir, i va escollir aquell lloc que li semblava més accessible: Portugal. Per dir la veritat, sempre li havia fet gràcia aquell país i sobretot aquella llengua. Veia la oportunitat d'aprendre-la d'una vegada.
Però abans de dir que sí a l'Erasmus encara s'ho va haver de pensar molt. Tenia un bon treball amb bones prespectives... I el treball li agradava molt! Però encara se sentia jove i amb les ganes de complir el somni de viure a l'estranger. Opta per l'aventura. Marxar. Deixar la rutina en que havia caigut i obrir-se al món. En el fons, sabia que necessitava un canvi radical, que anava més enllà d'aprovar una simple assignatura. A grans mals, grans remeis, va pensar. I la solució a un problema és inversament proporcional a la magnitud del problema (així que si la solució va ser d'aquesta índole, el problema era d'aquesta índole).
La decisió la va prendre sol. Escoltava opinions dels propers, però ell sabia que faria el que ell voldria fer, per a un pas tant important, va pensar, l'únic responsable d'aquella decisió havia de ser ell. Tant si sortís bé com malament, havia de ser un mateix el responsable de les conseqüències.
Un cop presa la decisió, sabia que encarava una important etapa en la seva vida. Donava una gran sensació de seguretat als altres, però reconeix que mentia, en el fons estava amb aquella por per allò que és desconegut. Però sabia, i temia, que per malament que sortís l'aventura no podria ser pitjor del que ja estava vivint, quan es toca fons, el que t'espera només pot ser millor.
I va arribar el dia en que va fer una gran maleta i va deixar enrere una realitat. I la deixava amb tan mal sabor de boca que des d'aquell dia no va tenir nostàlgia de la seva terra, perque, ja se sap, les persones que estimem sempre les sentim a prop.
Es deia, i deia, "marxo un any i només tornaré per Nadal", ho deia per fer-se el fort, més ben dit, ho deia perque era el que desitjava, però en el fons sabia que potser tindria la necessitat de tornar més sobint... Poc imaginava que acabaria complint aquelles paraules.

I va arribar el dia en que, amb l'enorme maleta, va agafar un avió que el va dur fins a Portugal on en arribar...

continuarà...